50 dies després

Els dies passen sense adonar-te’n, i quan mires enrere el buit et sembla fins i tot més gran.

Avui sumo 50 dies sense córrer i ho he celebrat anant a la pista a provar de trotar uns minut. Han estat 3×5′ de trot molt suau. Resultat: cap molèstia, ritme lent, maldestre en els moviments, sensacions rares, estat de forma deplorable (normal després de gairebé dos mesos sense córrer).

L’alegria interior és enorme però alhora la por a una recaiguda és encara més gran. Les lesions et mengen per dins, primer de forma exagerada, el primer cop sempre el més fort, però a mesura que passen els dies el desgast és cada dia menor, però continu. Arriba un moment en què et sembla que mai en sortiràs d’aquesta, pensament que s’esborra a l’instant perquè ja has estat tantes vegades en aquest jardí que en coneixes els secrets més ben guardats. Per sort, tot el dolent ho anem oblidant, o almenys cada dia que passa vas aniquilant lentament el dolor i els mals records es tornen borrosos.

Ja ha passat la fase de no saber què tens. Després la d’anar renunciant a objectius i carreres previstes. Toca tornar.

Ara estic en la fase de la por, que pot arribar a ser pitjor que l’època de recuperació pròpiament dita. Ara toca tornar a posar el cos en el dolor de l’entrenament sense que això comporti una recaiguda de la lesió. On és el límit? Fins on puc arribar? Si faig més de 5′ m’estic passant? Si demà pujo a 10′ serà massa? M’estaré quedant curt i perdent dies? Arribaré en forma als grans objectius de l’any?

Les lesions són part de l’ofici i jo, per desgràcia, sóc un gran coneixedor del camí que no avança i que fins i tot et fa retrocedir.

Tingueu per segur que he retrocedit només per agafar impuls i tornar amb més força .

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *